panelarrow

Valor sindical

Blog de Pepe Álvarez, Secretario General de UGT

rescatem

Rescatar els salaris

| 0 comments

Publicat avui a “El Periodico de Catalunya”

Cada cop són més les veus que, des del món econòmic, vinculen la sortida de la crisi amb el comportament a l’alça dels salaris. Cada cop són més els que reconeixen que no hi haurà recuperació sense la concurrència d’uns salaris més alts i més estables. En l’estímul del consum es troba una de les claus de volta que pot reactivar la demanda interna, així com l’accés a un crèdit encara massa atemorit. Però res d’això no passarà si els salaris continuen assumint el cost íntegre de la crisi. Només unes dades que poden il·lustrar el que dic: la pèrdua acumulada de poder adquisitiu des de l’any 2009 és del 10%; el nombre d’assalariats que perceben el Salari Mínim Interprofessional (SMI) ha passat del 8% al 12% des de l’any 2008; el salari temporal mig ha caigut en 1.000 euros en 6 anys; els efectes de la reforma laboral impulsada pel Partido Popular ha representat un descens dels salaris en un 12% de mitjana des del 2012, i els empleats públics han vist com el seu salari es retallava en un 25% entre rebaixes i congelacions.

Les xifres són prou alarmants com perquè sigui impossible mirar cap a una altra banda. I menys ara que Europa fa mans i mànigues per tal d’evitar una nova recessió que pot frustrar la tan desitjada recuperació de la nostra economia. S’ha demostrat, almenys en el cas espanyol, que exclusivament amb l’increment de les exportacions, amb l’austeritat aplicada amb crueltat als pressupostos públics i amb injustes pujades impositives no és suficient per colocar la nostra economia en ritme ascendent. Ni de bon tros.

Per altra banda, les receptes imposades per la Troika formada pel Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea, sota la batuta de l’Alemanya que dirigeix la cancellera Angela Merkel, han fracassat. La reducció dràstica de la despesa dels estats, l’abaratiment dels costos laborals i la baixada de les pensions no han servit per reduir deute ni per reactivar l’economia. Al contrari, les economies del sud d’Europa es troben contracturades per causa de l’estancament permanent del consum intern i la manca de crèdit. Una situació que es pot veure agreujada si les exportacions observen un camí de descens propiciat per l’aturada de les economies centreeuropees, especialment l’alemanya. Aquest receptes fracassades, però, han servit  perquè la patronal espanyola, esperonada pel govern de Mariano Rajoy, posés damunt la taula la necessitat d’una reforma estructural que capgirés absolutament els equilibris en el mercat de treball.

Amb una rapidesa brutal, les noves regles de joc s’han instal·lat fins al punt de produir una històrica regressió en les relacions laborals. Fins al punt de convertir la precarietat en la característica principal del nostre model laboral. I el que és pitjor, sense que hagi servit per crear ocupació digna. Res més lluny d’això, l’atur continua sent una profunda xacra en la nostra economia, la temporalitat i la parcialitat s’han apoderat de l’escassa contractació nova i s’està produint una preocupant transformació de contractes estables i dignament remunerats per d’altres de poca qualitat, gairebé de supervivència.

Al darrera d’aquesta realitat s’hi amaga molt més que una situació de crisi econòmica amb duríssims efectes sobre els treballadors. Fins i tot molt més que una gestió equivocada de la pròpia crisi. Estem davant de la veritable intenció per part dels poders econòmics i financers, en perfecta sintonia amb la dreta política i social d’aquest país per avançar -no sé si dir retrocedir- cap a un model de relacions laborals basat en el desequilibri entre  les parts, presidit per la subhasta de les condicions salarials i desregulat fins al vòmit. Un model en què la gent treballi per ser pobra i no en tingui més aspiració que la pura supervivència sense cap possibilitat de progressar gràcies al seu esforç. Un model social que ens allunya dels nostres països de referència mentre ens apropa al dels països empobrits. Desgraciadament, els efectes de la reforma laboral no s’aturarien d’immediat, encara que s’aconseguís derogar. Això és el que fa absolutament prioritari incrementar el Salari Mínim Interprofessional en la mesura que és el sou que reben cada cop més treballadors. Cal que el govern central acordi un increment del SMI fins al 60% del salari mig, tal com recull la Carta Social Europea. La clau, doncs, de la sortida de la crisi es troba en el rescat dels salaris. Incrementant el salari mig i apujant el Salari Mínim Interprofessional a 1.000 euros.

Deja un comentario

Required fields are marked *.